Hui ha arrencat la primera de les visites guiades del projecte Solares i Memòria d’Amics del Carme.

El propòsit ha estat recórrer alguns dels solars que esquitxen Ciutat Vella, ruïnes que fa tant de temps que ja formen part del paisatge com una cosa natural, amb els seus arbres i palmeres, hi ha veïns que no en coneixen un altre.

Però en realitat aquestes tàpies i aquests buits són anomalies urbanes sobre les quals pesa un mandat d’edificació.

Aquest és precisament el propòsit d’aquest itinerari, viatjar al passat, indagar sobre el seu origen i sobre el seu estat actual per imaginar-ne el possible futur, pensar-hi com una cosa necessàriament en trànsit i provisional.

Aquest recorregut ha començat aquest matí precisament des del jardí de l’IVAM i no és gens casual ja que aquest lloc té per a Amics del Carme molts significats.

En primer lloc, retre homenatge a les 46 famílies afectades pel projecte de convertir l’IVAM en un museu monumental

El 6 de desembre del 2008, fa 14 anys, aprofitant el pont per fer la mudança a la seva nova vivenda, va sortir de casa seva l’última de les 19 famílies que es van oposar activament a l’expropiació de la seva vivenda. Després de lluitar molt van aconseguir el dret al reallotjament al barri i un preu més just.

La història recent de Ciutat Vella és una història d’èxodes, com veurem al llarg d’aquestes visites, aquest només n’és un més i tampoc l’últim. Però bé que es mereixen el record del seu testimoniatge, de resistència davant de l’arbitrarietat.

Però he dit jardí? Això és solar o és jardí?

No ens deixem enganyar per les aparences, administrativament parlant això és, tot ell, un solar, el solar de l’IVAM amb la seva ben historiada mitgera per si en quedava algun dubte. Un solar qualificat urbanísticament com a dotacional cultural-educatiu

I com a tal amaga el mandat legal de ser edificat.

No obstant, no sembla que hi haja projecte a la vista, fins i tot el model de mega museu com a símbol està descartat a hores d’ara.

Aquesta seria doncs una altra de les raons per començar per aquí aquest viatge al passat.

Un solar que, per deixar de ser-ho, ha de cercar una solució intermèdia. Una solució que ofereixi alguna utilitat per als que vivim al seu entorn i per al mateix museu mentre troba el seu encaix definitiu.

Aquest solar és un deute amb la ciutadania i alhora també una possible finestra per a altres casos similars. El 1950 Ciutat Vella comptava amb 100.000 persones, una cinquena part de la ciutat vivien intramurs, i després de la riuada del 57 la població es va anar reduint fins a arribar als 27.000 actuals.

Això explica en bona mesura el paisatge de cases i fàbriques en ruïnes dominants en alguns racons. Des de llavors, l’èxode poblacional i el deteriorament de l’edificació va ser de tal magnitud que uns darrere l’altre tots els plans dissenyats van anar fracassant més o menys.

Els propers dies seguirem recorrent els carrers de Ciutat Vella explicant històries d’alguns d’aquests llocs anònims i aparentment anodins, us animem a participar-hi, a imaginar-vos una altra Ciutat Vella.