El barri, la ciutat que volem

50 anys després de la “riua” que va inundar València, el barri del Carme, i amb ell la major part dels barris de Ciutat Vella, pareix seguir sumit en una lenta agonia mentres la València de Rita Barberá somnia un moment històric amb la seua mirada posada en el mar.

És molt lloable que els projectes de Norman Foster amb el Palau de Congressos, Santiago Calatrava i Félix Candela amb la Ciutat de les Arts i les Ciències, o Guillermo Vázquez Consuegra amb els nous jutjats i el MuVIM, hagen contribuït de forma decisiva a regenerar i donar una nova imatge a València, com a ciutat que mira al futur, però no cal oblidar que una ciutat que oblida les seues arrels, el seu passat i la seua memòria històrica és una ciutat que es construïx sobre el buit. De fet, és significatiu que a pesar de comptar amb les destacades peces arquitectòniques ressenyades, tant la zona de la pista d’Ademús, com la zona de la desembocadura de l’antic llit del riu, denoten un urbanisme precipitat, animat pel puixant negoci immobiliari, però sense el pausat temps i assentament que requerix la configuració d’una ciutat.

I enmig de tot això, continua havent-hi una assignatura pendent a València, la rehabilitació integral del centre històric. A pesar dels intents de plans de gran ambició com el RIVA és una realitat que quasi tot està per fer, i pitjor encara, el nostre volgut govern municipal, amb la seua alcaldessa al cap, no té ni voluntat ni projecte per a adreçar esta situació.

Ho hem comprovat amb les reiterades manifestacions de veïns i comerciants que han recorregut els carrers reclamant una cosa tan bàsica i elemental com un pla de regulació del trànsit que protegisca a residents i patrimoni històric. Rita Barberá ha preferit, una vegada mes, no donar-se per assabentada.

Sense dir-ho obertament, pareix que els nostres governants locals hagen decidit que els veïns del Ciutat Vella siguem un mer decorat, o pitjor encara una espècie a extingir en detriment de l’explotació comercial del centre de la ciutat: zona consagrada de copes i botellassa, immens garatge nocturn i diürn, enmig d’un paisatge encara dominant de solars i cases abandonades.

Els veïns de Ciutat Vella no neguem que les inversions de les Administracions públiques i dels particulars han permés recuperar zones i edificis de Ciutat Vella, sinó que allò que s’ha realitzat és, de totes totes, insuficient. El que afirmem és que el ritme de deteriorament és superior al de recuperació en aspectes crucials per a la recuperació i dinamització de Ciutat Vella.

I açò ens porta al que de veritat importa: la col·laboració entre la Generalitat i l’Ajuntament continua sent, a hores d’ara, imprescindible. Per això reclamem un nou acord entre ambdues institucions que regule les inversions i coordine les actuacions prioritàries.

Demanem un model participatiu de gestió urbanística en Ciutat Vella que permeta concloure d’una vegada per sempre les actuacions previstes i pendents al Carme, en la zona de Velluters compresa entre els carrers Guillem Sorolla i Hospital, al carrer Botelles-Carda del barri del Mercat, i en la resta d’unitats d’actuació dependents de l’Ajuntament i de la Generalitat.

El que diem és que Ciutat Vella continua necessitant amb urgència un Pla que la dignifique sense més dilacions. La riuada de 1957 va suposar el començament de l’èxode de veïns de Ciutat Vella, el començament de la seua degradació i ja va sent hora que la ciutat pense en el seu cor, en els seus orígens i no sols per a alçar mausoleus entorn de la catedral.