AL·LEGACIONS EXPOSICIÓ PÚBLICA PEP CIUTAT VELLA
Les noves termites o la turistificació de ciutat vella
Tots els plans pequen del mateix. Han perdut molt poc temps destriant el que ha passat des de l’aprovació dels PEPRI de Ciutat Vella, de les múltiples modificacions puntuals i, essencialment, del resultat de la gestió d’unes unitats d’execució (UE) que devien ser capdavanteres en la renovació i recuperació dels teixits residencials.
Els redactors del PEP es limiten poc més que a reproduir el llistat de les UE executades, aquelles altres en marxa o algunes que estan esperant al “gestor” des de fa molts anys. Doncs be, si no som capaços d’esbrinar el que ha passat o, millor, el fracàs de gran part de les expectatives del RIVA, difícilment apareixeran propostes de recuperació del teixit residencial ( vol dir, atracció de població jove i retorn dels exiliats; als anys huitanta, per l’abandó i les termites i ara, per les noves termites o turistificació de ciutat vella.
A les memòries informatives i justificatives se’n parla molt de la turistificació del centre, de la incompatibilitat que es produirà entre l’excés i la màniga ampla pel terciari turístic i el veïnat. Les estadístiques canten i sembla que els responsables del PEP les han estudiat poquet o no han sabut crear-les i interpretar-les.
Es importantíssim saber com anem perdent població; cal identificar aquesta pèrdua per carrers, quasi be georeferenciar-la; i així tindrem un mapa perfecte de en quins punts s’està accelerant la pèrdua i relacionar-la amb els canvis a peu pla, a nivell de carrer: rutes nocturnes de copes, “despedidas de solteras/os”, anarquia total en l’ús i abús de l’espai públic, etc.
El que si que fa el PEP es evidentment complir amb els “requisits” legals aportant abundantíssima informació. Però si entrem al detall, veurem que, en gran part, s’han limitat a inventariar des del carrer (fotos, dibuixos, etc) el valuós patrimoni arquitectònic que ens queda. Però al no passar de la porta endins, al no destriar els expedients amuntegats als respectius serveis municipals, poques alternatives eficients podran proposar-se, desconeixent el que ha passat aquests més de trenta anys:
– declaracions de ruïna
– ordres de d’execució
– conflictes entre els multipropietaris de les UE paralitzades
– burocràcia excessiva i inútil pel que fa a la protecció “efectiva” del patrimoni
– descoordinació total entre administracions i entre els propis serveis de l’ajuntament.
Està molt be fixar com a objectiu prioritari recuperar el teixit residencial. Ho hem escoltat contínuament; faltaria més… Qualsevol regidor i qualsevol tècnic es cuidarà molt de no formular-lo. Altra cosa ben distinta, serà creure’ls perquè comprovem que el diagnòstic i les mesures proposades són encertades.
Si no destriem ben bé el que ha passat en la gestió de les unitats d’execució, que afecten a punts molt singulars de ciutat vella, no podrem arbitrar mesures adients per a que es produïsca la recuperació residencial.
Analitzar la turistificació del centre passa també per quantificar el volum de visitants, la concentració, la necessitat de seleccionar i diversificar les visites, conèixer la demanda efectiva que creix acceleradament, etc.
Se’n diu pla de protecció. Però les propostes per a protegir el veïnat en perill d’extinció, estan molt poc estudiades. En canvi, sembla exagerat l’increment abusiu de la protecció d’edificacions amb valors merament ambientals, de paisatge, el que anomenen “ casa veïnal senzilla” que l’experiència de tants anys de vigència dels PEPRI, molt probablement signifiquen la ruïna definitiva d’aquest patrimoni. Cal que el PEP arbitre mesures més enginyoses que no obliguen al mimetisme de mantenir escrupolosament volums o façanes que no tenen més valor que l’històric o tipològic i que, per tant, poden substituir-se integrant el nou artefacte a l’entorn.
A la documentació del PEP ens perdem en milers de fulls de fitxes de protecció repetitives, òrfenes d’informació real i actualitzada de l’estat actual de l’immoble i de la “història d’expedients associats”.
Insistim en la poca rigorositat en l’anàlisi del que ha passat des de la “termitització” o ruïna de gran part del centre, fins a l’actual “turistificació” que, com a termites modernes segle XXI vindrien a rematar la feina dels antics depredadors de les edificacions tradicionals.
No ajuda gens fer un pla proteccionista de la pedra a l’extrem. Per passar de la protecció d’un llistat de fitxes a la efectiva recuperació del bé patrimonial, requereix mesures i pressupost assignat a la incentivació, a assegurar la permanència dels residents, a simplificar burocràcies inútils, a extremar la vigilància per a fer efectiva la compatibilitat i la convivència de tots els que gaudim d’aquest patrimoni; sobretot dels que ho mantenim viu nit i dia, els veïns, els comerciants, els hostalers que entenen que el seu negoci necessàriament ha de ser compatible amb la permanència del veïnat; pera que ciutat vella no es convertisca en una “moda” de pocs anys, que expulse residents i per tant, els que mantenen viu el patrimoni.
Molt poc es diu en tantíssima literatura sobre mesures concretes per a incentivar el retorn dels exiliats pel soroll, la recuperació del comerç tradicional amb noves perspectives, la ubicació de dotacions que puguen incentivar els seus entorns immediats, etc. Sobra “proteccionitis reduccionista” en part en la línia dels decorats pels turistes; i manca “protecció i recuperació de veïnat en perill d’extinció”.
