Què ens passa al veïnat de Ciutat Vella que cada vegada ens agrada més el mes de gener o els dies de tempesta? La resposta és senzilla: són dies de poc turisme i el fred o l’aigua animen a prendre la canya dins del local i no en una sorollosa terrassa. En alguns moments, fins i tot, es respira calma.
Amb l’arribada del bon temps s’inicien els terrorífics mesos per al veïnat de Ciutat Vella, quan el turisme depredador, les terrasses cridaneres, les borratxeres i els sorolls s’apoderen del cor de la ciutat, fent impossible el dret al descans cap dia de la setmana.
Encara que els nostres governants no assumeixen la realitat (o no volen?), qualsevol veí del centre podrà narrar l’evolució dels barris històrics en els últims anys: cada cop més apartaments turístics il·legals, més terrasses sorolloses, més rius de borratxos a qualsevol hora del dia, més acomiadaments de solters i més xarangues (algunes subvencionades per la regidora Pilar Bernabé. Que l’Ajuntament vincule la recuperació econòmica d’un barri a un espectacle de xaranga ja és tota una declaració d’intencions). En resum, uns barris històrics cada vegada més asfixiats per la gentrificació i el turisme de masses, amb la conseqüent manca de serveis i la pujada dels preus del lloguer i de l’habitatge.
Revertir esta situació i no deixar el futur de barris com el Carme, el Mercat, Velluters o Seu-Xerea al capritx del negoci turístic o dels fons voltor d’especulació immobiliària requereix de polítiques públiques valentes: cal un marc jurídic ad hoc per fomentar el caràcter residencial d’estos barris. Ni molt menys estem en contra del turisme o l’hostaleria: a tothom ens agrada viatjar o gaudir d’una bona terrassa, però quan l’excés i el descontrol d’estes activitats estan minvant cada dia més la qualitat de vida dels residents, fent impossible el desenvolupament normal del seu projecte de vida, cal que actuen els poders públics per a protegir el més dèbil. Altrament, el nostre casc antic acabarà sent, si no ho és ja, un parc temàtic al servei dels interessos econòmics d’uns pocs.
De moment, tenim l’ocupació irregular (i amb total impunitat) de l’espai públic per part dels hostalers amb terrasses i contenidors de fem privats i una ordenança feta pel PP al gust dels bars (que el govern actual no ha canviat); pubs i bars incomplint cada dia l’horari legal de tancament sense rebre cap multa; més pisos turístics il·legals amb ordres de clausura que no s’executen mentre els amos continuen omplint-se les butxaques amb activitats sense llicència; descontrol absolut en la càrrega i descàrrega, amb camions de subministrament col·lapsant les places i carrers 24h al dia sense rebre cap sanció i sent el nostre despertador habitual; una APR (Àrea de Prioritat Residencial) que es queda menuda, parteix el districte en dos i és fàcilment esquivable per als vehicles sense autorització (per a quan més càmeres i una ampliació de l’APR?); més hotels i zero avanços en habitatge protegit i aprofitament de solars; botellots (inclòs en les escales dels edificis patrimonials protegits).
La ciència acredita que una conversa entre només quatre persones en una terrassa genera sorolls superiors als límits legals permesos a l’exterior. Per tant, aplicant estrictament les normes de contaminació acústica, aquestes terrasses (com a activitats econòmiques) no podrien establir-se ni tan sols en àrees d’ús industrial, on el límit permés és superior. Si els límits es sobrepassen en quatre persones, poden imaginar-se què està passant a les places del Negrito, Tossal, Collado, Rodona o carrers com Mestre Clavé, on el número de persones dinant, sopant o prenent copes es compten per desenes i poden fàcilment passar el centenar: no hi ha material ni finestra que aïlle eixos decibels, com ja ha denunciat Juristas contra el Ruido. Senyors regidors Grezzi, Cano i Beamud: per favor, prenguen el tema seriosament. Deixen de considerar les terrasses com a activitats innòcues i canvien les normes municipals: el soroll està minvant la nostra salut.
Tanmateix, si la Regidoria d’Espai Públic de Lucía Beamud només es limita a estirar la normativa per a autoritzar i embotir les terrasses (inclús en les carrers i voreres més estretes) i no s’aplica mai cap mesura correctora per a alliberar les zones més saturades de taules i cadires, segur que elevar al Ple una nova ordenança més equitativa per a l’ús de l’espai públic (que respecte els drets de vianants i residents) els semblarà ciència ficció.
En declaracions recents al Levante-EMV, el departament de la vicealcaldessa Sandra Gómez afirmava que “en 2021 s’obriren 72 expedients de restauració de la legalitat urbanística per ús il·legal de pisos com a apartaments turístics del centre històric i es determinaren 37 cessaments d’activitat”. És el joc de la manipulació de les xifres: una cosa és la resolució del cessament d’activitat i altra ben diferent el compliment real de la mateixa resolució. Estem detectant que l’Ajuntament és incapaç de fer complir les seues pròpies ordres de cessament i que apartaments turístics contra els que recauen resolucions de clausura continuen funcionant i fent caixa amb total impunitat. El cessament real tarda anys, mentre les multes per la no execució dels decrets o per falta de llicència acaben perdent-se pel camí per la inactivitat municipal.
Però mentre que l’Ajuntament no pot (o no vol) fer complir les ordres de cessament d’activitat d’aquells apartaments turístics que no estan en un primer pis, el regidor Emiliano García vol obrir la mà a que podran ser turístics durant 60 dies anuals aquells que necessàriament no estan en una primera altura. El món al revés: necessitem una legislació més combativa contra la turistificació i tanmateix García vol rebaixar-la. La pregunta és: si l’Ajuntament ja no pot posar seny en la normativa actual, com ho farà amb altra més laxa? Estarà Emiliano a la porta dels apartaments turístics comptant els dies que funcionen com a tals o evitant les festes amb alcohol que al seu interior es celebren? Qui ho controlarà? Amb esta mentalitat, com s’han plantejaran polítiques de canvi més innovadores i efectives?
Després de quasi set anys que Rita Barberà va deixar l’alcaldia podem constatar el fracàs de les polítiques del govern del Rialto vers la millora del caràcter residencial de Ciutat Vella, la lluita contra el turisme depredador, la no privatització de l’espai públic i la consecució de major qualitat de vida del veïnat. Mentre que s’han renovat les principals places que visita el turisme (Ajuntament, Reina i Mercat Central), els habitants ens quedem perplexos preguntant-nos: quan ens tocarà a nosaltres? Serà curiós saber què invocaran per a demanar-nos el vot. Qui sap si realment el que estan esperant és el vot dels turistes i de les organitzacions empresarials. Qui sap si, ja que cada dia viu menys gent a Ciutat Vella, electoralment no importem.
Són necessàries polítiques de discriminació positiva per a garantir l’habitabilitat del casc antic i uns serveis de barri. No es tracta d’egoisme (com diuen alguns amb interessos econòmics al centre) sinó d’una crida per un posicionament polític en favor de les persones. Si l’Ajuntament no fa res, el resultat ja l’estem veient. Mentre el govern municipal decideix si pren partit o no, el veïnat seguirem esperant amb impaciència l’arribada del mes de gener o de dies de pluja per a poder descansar o gaudir del “luxe” de llegir un llibre en el saló de casa nostra amb les finestres obertes.
